Pere Císcar. Núvol.
La vesprada de dissabte de l’11 de setembre del 2021, mentre al Moll de la Fusta de Barcelona les editorials treballaven de valent, a Beniarjó, un poble d’uns dos milers d’habitants, amb un caloret postfaller i al cor del País Valencià, es celebrava el lliurament del XLI Premi Senyoriu d’Ausiàs March.
A l’escenari de l’Auditori Municipal, la regidora de cultura de Beniarjó, Conxa Germán, recordava que el darrer any no s’havia pogut celebrar l’acte de lliurament del premi a causa de la COVID, i en el seu nom, excusaven d’assistir-hi tant el guanyador de l’anterior edició, Jaume Mesquida Sansó, com la membre del jurat Àngels Moreno i Gutiérrez, metgessa de professió [Com ha canviat el món: un àngel amb horari de guàrdia i damunt fosc!]. La regidora dona les gràcies a totes les corporacions municipals anteriors siga el que siga el seu signe polític [A totes! És que som a Europa?] per apostar per la nostra llengua i per continuar difonent el nom d’Ausiàs March i Beniarjó pel món. A continuació Antoni Gómez, guanyador de l’edició de 1991, pronuncia un discurs clar, valent i encertat sobre la importància —també política— dels premis. Tot seguit Ricard Garcia, secretari del jurat, llig en valencià del nord l’acta de lliurament: Juma B. Barratxina (pseudònim de Josep Maria Bigatà Barratxina), català de Matadepera, resulta ser el guanyador de la 41a edició amb el llibre que porta per títol Un estany que vessa. Després l’alcaldessa, Eva Maria Llinares, repetix l’agraïment a les corporacions municipals anteriors [Ah, doncs és cert. Som a Europa!] i lliura el guardó a Barratxina. Aquest dedica el premi a la memòria del seu avi valencià, nascut a Penàguila just l’11 de setembre del 1921 [Xe, que bonico!]. Després actua el grup de dansa tradicional valenciana Trapig, que va actuar també en la primera edició del premi, l’any 1981. L’acte de lliurament acaba amb la regidora de cultura comunicant als assistents que l’autor signarà els exemplars oferts per l’Ajuntament de Beniarjó de l’obra a qui vulga i que després s’inaugurarà l’exposició de pintura: «MUDANT COLOR E L’ESTAT NATURAL: Pere Salinas i els 40 anys del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.»
Mentre el poeta Barratxina —que acaba de deixar de ser inèdit— es fa un esquinç de monyica signant exemplars del llibre guanyador editat per 3i4 [Aprofita, xiquet, els 15 minuts de Warhol i que en vinguen molts més!], la resta de la fauna plumífera i envejosa esperem estoicament al jardinet la inauguració de l’exposició. Fem barret mentre el dia, com deia Ausiàs March, es caga de por perdent la claror. Josep Piera remembra que els premis de Beniarjó van nàixer en paral·lel als premis Ausiàs March de Gandia per donar veu a poetes joves i diu que n’han eixit un muntó i molts de bons. L’artista Josep Basset li comenta a Lola Andrés el fet que Barratxina escriu amb la mà esquerra. La també poeta Consol Martínez Bella, feliç per haver conegut personalment Pere Salinas, somriu, mentre qui escriu açò compta preocupat les síl·labes del llibre acabat de premiar… I així anem passant el temps noucentísticament i peripatètica.
Quan la signatura acaba entrem a poc a poc a la sala d’exposicions. Joan Navarro explica com va sorgir el projecte: ell i la també present Teresa Pascual, tots dos membres del jurat, van pensar com es podrien celebrar els quaranta anys del premi i van decidir proposar a l’Ajuntament de Beniarjó que el pintor Pere Salinas plasmara en pintura uns versos que ells mateixos triarien de cadascun dels llibres guanyadors en les quaranta edicions del premi; l’Ajuntament va acceptar el projecte amb entusiasme. Tot seguit Pere Salinas, seguidor del premi des de fa molts anys, dona les gràcies a l’Ajuntament i mostra la seua satisfacció pel bell muntatge de l’exposició. Després la gent es mou per la sala que presenta unes vitrines centrals amb exemplars de cada llibre premiat i a les parets les magnífiques pintures que il·lustren versos de cadascun dels llibres guanyadors, que ocupen exactament i completa tots els panys de paret de la sala. Cada pintura inclou el nom del guardonat/da i l’any de convocatòria del premi en nombres llatins.
La gent es mou per la sala entre quadres inspirats en versos dels llibres guanyadors: de Sòria, Bessó, Pérez Saldanya, Sala i Codony, M. Martínez, C. Navarro i Berenguer. Josep Checa, Antoni Gómez, Ricard Garcia, Teresa Pascual i Ignasi Minyana s’emocionen davant del seu quadre respectiu. Josep Lluís Roig fotografia el seu i el del seu amic Joan Gregori i Albiol [Per on para, encara escriu?]. Entre quadres fets a partir de versos de Martínez Marzo, Fullana, Porcar, Rafart, Valls i Sunyol es mou la gent per la sala. Maria Josep Escrivà s’atura davant del seu, feliç, però també davant dels de Manel Marí, Vicent Olaso i Joan-Baptista Campos i mou el cap: ens en falten uns quants ja, de poetes; se n’han anat ben joves… Entre els quadres sobre els versos de Monteagudo, Barberà, Sif, Fornes i Garcia Canet, just entre el de Casanova i el de Mas, un home li diu a una dona: xica, mira, este és el quadre de Christelle Enguix; sí, dona, si tu la coneixes, va nàixer a París però és d’ací, de Beniarjó, que sí, és la neboda del que… Mentre em moc entre quadres inspirats en versos de Siscar, Pozo, Miret Estruch, Xumet, Vadell, Mulet, Gual, Y. Esteve, R. Font i Mesquida Sansó, qui escriu açò troba Barratxina i el seu amic poeta encara inèdit Miquel Rossi. Ie, Barratxina, enhorabona! Tranquil, que com el teu quadre ja no cap a la sala, l’any que ve segur que Salinas te’n fa un i els encarregats de muntar l’exposició el col·loquen damunt del quadre d’Enric Sòria, el primer guanyador, i que continue la festa. Barratxina i Rossi no diuen res, però segur que els agradaria veure-ho.
La gent es mou per la sala. Mentre, a fora, és ja nit fosca. Pere Salinas fuma en un banquet satisfet per la faena ben feta. La gent va eixint amb el catàleg de l’exposició que l’Ajuntament de Beniarjó regala als visitants i se’n va a camallades a sopar. 40 anys són molts anys per a un premi literari, siga a Beniarjó, a Barcelona i arreu. Enhorabona a l’Ajuntament, i que en celebren molts més. I que els lectors i lectores passats, presents i futurs, agraïts i agraïdes, continuem llegint i gaudint-los.
Per cert, la Institució de les Lletres Catalanes podria fer un pensament i exposar a Barcelona aquesta magnífica exposició.